El 18 d’octubre de 2009, a les 11h47m vaig arribar al Monestir de Montserrat, desprès de 27h47m, 117 km, +3177m de desnivell positiu i 3306m de negatiu. Vaig sortir a les 8h30m del dissabte de la Plaça de Borredà.
Tenia calculats un total de 110km però… Especialment un tram dels dos que no havia recorregut durant la preparació, va ser molt perdedor… I de nit encara molt més.
El dia abans havia anat a muntar sis punts d’avituallament de líquids i sòlids), i no vaig tenir cap problema: tots eren allà on els havia deixat! (ben amagats entre matolls).
Al km 65, a Cabrianes, vaig fer una parada de 45 minuts per sopar una mica, canviar els mitjons i ruixar-me amb els esprais màgics que ens ajuden a seguir (si més no, psicològicament). Entrepà de pernil, amanida de pasta, dues mandarines, aigua, cola, cafè, xocolata, pastilla de ibuprofè i un “Huesitos”.
En aquest punt m’esperava el meu bon amic Francesc Albero. A partir d’aquí em faria d’acompanyant i, sobre tot, de lleure durant la nit i la pujada a Montserrat. Sense ell, aquest RI no hagués estat superat (RI vol dir Repte Individual i no pas “Repostaje Inteligente de Leopoldo Abadia – Repsol”). Moltes gràcies, Francesc.
Fins aquest punt de trobada vaig acumular 66km en 12h52m, amb una hora i mitja última ja de nit. Els altres 51 km restants els varem recórrer en 14h55m
Com el RI era fer el camí seguint sempre el GR-4, un cop al peu de la muntanya de Montserrat es va pujant i pujant fins un punt on 500 o 600 o 10.000 esglaons, tant fa, doncs a aquestes alçades sols penses en arribar, et baixen fins el Monestir. Es el “remate” final pels castigats genolls i quàdriceps.
Les seqüeles del dia desprès son una butllofa al peu esquerre i la part posterior del genoll, també de la cama esquerra, inflamada. Tinc la cama una mica bloquejada, sobre tot en fred. Fa força dolor. Desitjo que tot sigui qüestió d’aplicar gel i algun ibuprofè antiinflamatori.
Finalment, voldria respondre a una pregunta que durant els dies previs m’han fet algunes persones, sorpreses perquè algú penses en sortir un matí d’aquest poble del Berguedà dirigint les seves passes a Montserrat sense motiu aparent. La pregunta en qüestió era perquè feia una cosa així. La veritat es que no tenia molt clara la resposta, però caminant sol i en silenci durant tantes hores vaig trobar la resposta: he fet la Borredà – Montserrat perquè sem va ocórrer fer-la, senzillament. La qüestió es “moure`s”, imaginar coses i fer-les, sense més. Ara que ja l’he fet, tindre que començar a pensar en un altre RI per alegrar la vida, ¡que si no es molt avorrida!
Quin és el teu RI? Imagina’l i fes-lo!

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.