Primera edició de “La Berguedana del CAM”
AVUI, DIUMENGE
Com li vaig prometre, he sortit a córrer amb el meu fill. Des d’un bon principi, noto a les cames les 15 hores i els 54 quilòmetres i 5.700 metres de desnivell acumulat d’ahir. Potser també noti l’edat, que un ja no està per trots un dia sí i altre també.
Mentre corríem per una pista de terra recta en lleugera pendent, Sergi m’ha preguntat: “Per què si penses que no arribaràs al final, et canses i no arribes?”.
He meditat uns segons la resposta: “Perquè arribar o no arribar depèn de la teva ment”. Sense abandonar el seu alegre ritme de gambada, m’ha mirat buscant una resposta més clarificadora. “Mira –li he dit-, avui estic cansat i adolorit per la pallissa d’ahir a”La Berguedana”, però com em fa il·lusió sortir a córrer amb tu i just per aquesta pallissa d’ahir avui em sento feliç i bé, aquí estic. Cansat com estic, la que corre és la meva ment i no les meves cames. Si córrer o no córrer depengués del meu cos segurament ara no seria aquí amb tu, estaria descansant a la terrassa d’un bar”.
Com no l’he vist molt convençut -i el seu ritme moderat m’ho permetia- he seguit l’explicació: “Sergi, encara que sembli que el que et porta des d’aquí fins allà és només la força de les teves cames, el que de veritat fa que arribis fins allà és la força de la teva ment. Ella és la que ordena a les cames que es moguin o que no es moguin. Estar físicament fort o entrenat és important i facilita les coses, però és sobretot la teva ment la que ha d’estar forta, és a dir, il·lusionada i motivada davant el repte i convençuda que pot assolir-lo i fins i tot superar-lo. Quan la ment està forta el pensament és positiu i és quan confies que pots fer-ho. Llavors, el cos reacciona també positivament, segueix endavant i augmenten les teves possibilitats d’arribar fins on t’havies proposat. Quan passa al revés, quan la teva ment pensa en negatiu, et debilita. Pensar que no podràs disminueix les teves possibilitats fins a l’extrem d’obligar-te a abandonar. A no arribar. Ho entens ara?”.
Amb els seus ulls clavats en l’horitzó m’ha dit: “Sí. Quan arribem a la carretera la creuarem i pujarem la pujada del carrer Manresa fins a dalt i sense parar”. En Sergi se sentia fort, pensava en positiu i es veia capaç de fer-ho. Volia fer-ho. La seva ment estava preparada i disposada a superar el repte que tenia per davant.
La seva fragilitat muscular ha escoltat la força de la seva ment i ho ha aconseguit.

AHIR, DISSABTE

Això mateix va ser el que va passar durant la primera edició de la travessa de muntanya “La Berguedana del CAM Gósol – Borredà”, tant entre els que van recórrer el primer tram, de 26 km (+600 / -750 m), com entre els que van superar o intentar superar la “Integral dels Matxotes”, de 54 km (2400 / – 3.300 m). Entre els primers, perquè molts van superar el seu rècord de distància en completar el recorregut de 26 km. Entre els segons, perquè molt pocs abans s’havien enfrontat a aquestes proporcions quilomètriques, de desnivell i horàries.
Uns i altres es van enfrontar a un repte personal que van superar sobretot gràcies a la seva capacitat d’automotivació i positivisme, fonamentada en la il·lusió, l’entusiasme i la voluntat d’avançar. Fins i tot aquells que van arribar al seu límit abans de fer-ho a Borredà van demostrar, pel simple fet d’acceptar participar en aquesta activitat, haver disposat i usat aquestes qualitats, d’altra banda imprescindibles en activitats de llarga distància, alta exigència física i prolongada durada.
La “Integral dels Matxotes” no és cap broma. És una ruta dura, com bé saben els que la van culminar o ho van intentar. Van ser 15 dures hores, amb un tram clau de 10 quilòmetres que vam trigar unes quatre hores a superar, amb pujades quilomètriques que en alguns punts arribaven a pendents properes als 20 graus i que incloïa una cresta llarguíssima i aèria dissimulada entre vegetació.
En aquest tipus d’activitats, convertides en veritables reptes, per molt alta que sigui l’exigència física aquesta sempre és inferior a l’exigència mental. La millor prova d’això és el que sempre passa conforme ens acostem a l’objectiu. Els supervivents de la “Integral dels Matxotes” demostraven amb la seva actitud, comentaris i energia que l’últim tram abans d’arribar a Borredà, d’una mica més de tres hores, era el millor pel que fa a percepció del seu estat físic i, per descomptat , anímic. I això després de ¡12, 13, 14 i 15 hores d’apa som-hi i seguim! Sembla fora de tota lògica, no? La conclusió és òbvia: físicament tots podien més, molt més, perquè la seva ment il·lusionada impulsava els seus passos davant la visió d’un final proper i abastable.
A la convocatòria van respondre companys, amics i coneguts de molt diferent estat físic, experiència, sexe i edat. Només dos d’un total de dotze van abandonar (un per lesió i un altre després d’haver recorregut 40 km i superar el 75% del desnivell total).
Com ha passat en anteriors experiències en les que el grup era de composició tan heterogènia, també a “La Berguedana” vam gaudir d’un gran clima de col·laboració, distès, alegre i festiu, que va propiciar les interrelacions i les noves amistats. Sens dubte, també la pròpia naturalesa de l’activitat: un entorn magnífic, moltes hores junts, gran esforç individual i col·lectiu, algun moment de penúria i pluja, i sobretot compartir el sentit d’un mateix anhel (arribar a Borredà, junts). Tot això va ajudar a crear el gran ambient que vam viure.
Una vegada més, ha estat el camí i tot l’esdevingut en ell, incloses la foscor i les estrelles, el que ha fet d’aquesta experiència quelcom memorable que perdurarà en la nostra memòria.

DEMÀ, DILLUNS


Ens llevarem del llit per seguir amb la nostra vida quotidiana, però segurament no serem exactament igual que abans de “La Berguedana”. Les grans experiències -i crec que per a molts de nosaltres aquesta ha pogut ser-ne una- deixen un petit pòsit en el nostre interior. Una cosa gairebé sempre imperceptible i indescriptible, però que som capaços de percebre clarament.
Un sentiment comú entre tots aquells que han superat els seus límits sol ser el de sentir-se més forts que abans. Una força que no és física. Que només se’ns manifesta interiorment. Una força que ens murmura que si hem pogut aconseguir o superar un objectiu som capaços ara d’enfrontar-nos-en a un altre igual o superior, en el mateix àmbit d’actuació i fins i tot en altres ben diferents, com en el del treball o el de les relacions personals.
Aquesta força no és ni més ni menys que la que brolla de la nostra ment revitalitzada. En aquest cas per “La Berguedana”.

Ja veus, doncs, que l’únic secret per superar els grans reptes te poc secret: ment positiva i capaç, forta.


I Bergadana: Gósol – Borradà from Carlos Valverde on Vimeo.


FELICITATS A TOTS
Àngels: 26 km, primer tram
Carlos: 28 km, segon tram
Enric: Límit personal superat: 26 km
Francesc: Superada la “Integral dels Matxotes”
Francesc: Superada la “Integral dels Matxotes”
Jordi: Superada la “Integral dels Matxotes”amb greu picada d’abella inclosa
Josep: Superada la “Integral dels Matxotes”
Lluís: Límit personal superat: 40 km
Lluís: Superada la “Integral dels Matxotes”
Mercè: Límit personal superat: 26 km
Mònica: Superada la “Integral dels Matxotes”
Raül: retirat per lesió
Roger: Superada la “Integral dels Matxotes”amb NOMÉS 14 ANYS.
Rosa: Límit personal superat: 26 km
Rosa: 26 km, primer tram
Sergi: Límit personal superat: 26 km
Tanya: Superada la “Integral dels Matxotes”
Xavi: Superada la “Integral dels Matxotes”

AGRAÏMENTS
A la família Camprubí – Gallet, de Borredà, per la rebuda a la meta, la seva hospitalitat i la “coca amb xocolata”. També per permetre al seu fill Roger completar la “Integral” tot confiant-lo a un grup d’adults sonats.
A Francesc i Rosa per la seva dedicació i entusiasme contagiós.

(FOTOS) (VÍDEO)
0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.