Cavalls del Vent sub24h

Mitjans d’agost. Onada de calor. Amb son per culpa de la festa major, que no em deixa dormir durant els dies previs. Poca motivació. Sortim l’Oriol, en Jordi i jo. A les 15 hores en Jordi diu que plega i jo m’apunto. Ens trobem a Gressolet. Hem sortit a les 12 del migdia de Rebost. Son les tres de la matinada. L’Oriol continua tot sol. Arriba a Rebost i compleix l’objectiu sub24h amb un temps de 21h58m.

Dos dies mes tard de la nostra retirada li envio un missatge al Jordi: ens hem equivocat en algo… Potser les primeres tres hores de pujada massa ràpides… la seva resposta també es ràpida: «no estàvem prou  motivats, jo amb mals de panxa i tu amb son atraçada». Immediatament li contesto amb una proposta contundent: «tornem el 8 i 9 de setembre?». El Jordi accepta.
Es sumen a l’equip l’Alexandra, en Jordi Edo i en Carlos. Decidim sortir del mateix refugi, encara que 30 minuts abans. La temperatura ja no es tan alta com tres setmanes abans. Comencem i arribem a Niu d’Àliga clavant el mateix temps: 1h30m. A partir d’aqui anem retallant minuts. A mitja travessa anem gaire be un hora per sota dels temps de l’anterior intent. I ens sentim forts, segurs i decidits.
Just abans del refugi de Prat d’Aguilò ens sorprèn una intensa pluja amb calamarsa. Dura al voltant de quinze minuts però es suficient per deixar-nos ben xops i glaçats. Esperem al refugi l’arribada dels companys, al costat de l’estufa per escalfar-nos i eixugar-nos. Trenta minuts més tard arriben i ens diuen que ells no s’han mullat, però que veien una cortina d’aigua al davant seu, just la que ens queia a sobre a nosaltres!
Dalt el Pas dels Gosolans esperem al Carlos, Jordi Edo i Alexandra, però el que ens arriba es una trucada de telèfon anunciant que l’Alexandra no es troba be i que es retira. Els encoratgem a seguir pujant i no retornar a Prat d’Aguiló, ja que de camí a l’Estasen ens espera en Francesc Albero i la Rosa Fons per fer-nos un avituallament. Allà tenen el cotxe i l’Alexandra podrà ser evacuada. Al Pas arriba primer en Carlos, que ens diu que nosaltres marxem, que ell amb el seu GPS conduirà l’Alexandra i en Jordi Edo fins al cotxe i desprès ja decidirà si segueix la ruta o també plega.
Ens sap greu la situació…  El Jordi i jo ens mirem i acceptem la generosa proposta d’en Carlos. Marxem, ja sols.
La Rosa i en Francesc ens esperen amb un avituallament de luxe. Son al voltant de les 12 de la nit. Parem uns vint minuts i seguim. Amb l’espera a Prat d’Aguiló i dalt el Pas dels Gosolans hem perdut gaire be tot el temps que havíem guanyat a l’anterior intent. Però seguim sentint-nos segurs de que aquest cop arribarem per sota les 24 hores.
Ens perdem al sortir de l’Estasen. Absurd però ens perdem. Uns 15 minuts perduts. La baixada a Gressolet ens fa patir, com sempre.
A la sortida del refugi Gressolet ens tornem a perdre i decidim tirar per la pista, que encara que ens sumarà uns tres kilòmetres més ens permet anar sobre segur i a un ritme de marxa elevat. El Jordi va al davant, com quasi sempre. El seu caminar es molt ràpid, i jo no puc més que seguir-lo. Al trot es normalment a l’inrevés. Ens complementem i entenem prou be. També durant les llargues estones en que guardem silenci cadascun amb el seus pensaments o amb la seva música a les orelles..
Vaig pensant amb la pujada dels Empedrats, que ens durà al refugi Sant Jordi. Quan la comencem li dic al Jordi que ell vagi fent, que jo aniré més lent. Son dos quarts de sis del matí que estem pujant i sortejant els passos del rierol. En aquestes alçades de l’aventura aquests passos em posant dels nervis. Vaig cansat i renegant. Però no paro. Ell amb la seva música i jo amb la meva anem fent. El Jordi es desmarca. Quan arribo al Sant Jordi vaig petadet, però tinc clar que encara que anem justos podem arribar en temps. Demano una cola al refugi i l’acompanyo d’una barreta de cereals. Li dic al Jordi, que haurà arribat uns cinc minuts abans que jo que ja podem seguir. Paradeta de deu minuts o menys i reprenem la marxa tot menjant sense gana mig sandwich de paté dels que ens ha preparat la Rosa.
Tenim un tram per recuperar, encara que aprofitem totes les baixades per córrer. Segons els càlculs del Jordi a les 8 tenim que ser dalt el coll d’Escriu, a les 9 a Greixa i desprès dues hores fins el Rebots. Amb aquest càlculs, anem molt ajustats de temps, amb no més de mitja hora de marge.
A la base del coll d’Escriu li torno a dir al Jordi que jo aniré més lent pujant, que vagi fent ell al seu ritme. A les 8 i sis minuts arribo a dalt del coll… I el Jordi no hi es. Penso que ha recalculat i ha vist que si m’esperava no entraria en temps… Jo vull entrar en temps, així que no m’ho penso, i començo a córrer com un descosit per la pista pedregosa que baixa a Greixa. Mestres baixo penso que potser el Jordi s’ha avançat per veure la seva dona, la Marga, a Greixa… Penso en una cola fresca… Penso en… Paso el primer desviament a Greixa i no hi son ni la Marga ni en Jordi… Arribo a la carretera de Coll de Pal i tampoc… Confirmo la sospita que el Jordi ha tirat amunt.
He baixat del Coll fins la carretera en 19 minuts. Truco a l’Àngels per dir-li que en dues hores i mitja seré al Rebost, arribant amb pocs minuts de marge però en sub24 hores. Vaig fent a ritme, conscient que encara tinc l’ultima gran pujada. Travesso per sota el viaducte de Greixa i vaig fent, relaxat. De cop i volta sona el mòbil. Es en Jordi: “Estic a la pista de Greixa, esperant-te” . ¿Cooooom? Jo ja soc camí del Rebost!. Un malentès. Un cop va arribar a Coll d’Escriu en Jordi no va aturar-se i va tirar fins a Greixa per anar a buscar aigua –sabia que jo no en duia. El que no sabia ell es que jo baixaria tan ràpid un cop arribes al coll. Total, que tan bon punt ell entrava a Greixa a buscar aigua i esperar-me, jo tot just també arribava a Greixa i al no veure`l seguia sense aturar-me.
Vaig baixar una mica el ritme per tal de que ell tingues més fàcil d’atrapar-me. Un cop al segon pas de la carretera de Coll de Pal, a on hi ha un cartell que diu “Rebost, 30 minuts”, vaig parar a esperar la seva arribada. Ens pocs minuts ja era allà amb mi. Varem riure pel malentès i ens vam refrescar amb l’aigua que duia. Ens quedava l’última pujada, que faríem en menys de 30 minuts i… finishers! El tram de Greixa l Rebost que preveiem d’una durada de dues hores i pico el vam fer en menys d’una hora i mitja.
Finalment vam arribar al Rebost en 22h28 minuts. Junts, contents i cansats… Però sencers i encara amb forces!


Els CAM Maduritos Team supera el repte de Cavalls del Vent sub24h
Setmanes enrere va ser l’Oriol Albero. Ara el torn ha estat pel Jordi Domènech i en Lluís Lleida. En el seu segon intent en tres setmanes, aquest cop si han completat Cavalls del Vent en la modalitat sub24h. Han parat el crono en un temps de 22h28m, un registre que no està gaire malament tenint en conte que es tracta  del CAM Maduritos Team i que aquesta condició de “gent gran” els fes fer uns 5 km extres per pèrdues absurdes (son coneixedors de la zona i a sobre duien GPS!) . En total van sumar 89 km i prop de 5.500 metres positius i igualment de negatius, i van perdre 2 kg de pes cadascun en unes horetes .


L’equip del CAM va tenir tres components més: Maria Alexandra Blanchet, Jordi Edo i Carlos Valverde, que van decidir deixar “volar” als ultra motivats Maduritos després de quasi 10 hores junts. Rosa Fons i Francesc Albero que van ser la part humana i càlida d’aquest projecte i claus en l’èxit assolit. La Rosa i en Francesc van muntar i oferir un avituallament “de lujo”, repetint el que ja van muntar tres setmanes enrere durant el primer intentet que va acabar completant el seu fill Oriol. Els Albero van ser uns grans motivadors pel Jordi i el Lluís, doncs els van advertir que tenien que completar els CdV sub24h per que era l’ultima vegada que els muntaven un avituallament, així que o l’acabaven en aquest segon intent o ells mateixos. 
Dit i Fet!

Gràcies a l’Alenxadra, Jordi i Carlos per que la vostra decisió ens va ajudar a superar el repte. Gràcies Rosa i Francesc per la vostra dedicació als demés.
Jordi Domènech i Lluís Lleida.
9 de setembre de 2012.