Em vaig adonar del molt que patiria a la BSS després de l’única tirada d’entrenament en pla i carrera contínua de 18 km que vaig fer setmanes abans de la cursa. A la cursa, els pronòstics es van confirmar i multiplicar. Gran ambient a la sortida. Vent constant i xàfecs discontinus. Sortida. Alegria. Al km 6 (30,5 minuts) començo a notar que alguna cosa no marxa. Les cames dures com pedres i dolor al bessó esquerre. Segueixo endavant, amb alguns trams de pujada caminant… Malament! Hi ha dolor a la cama i també a la psique. Ganes d’acabar. Veig l’arc d’arribada des de lluny. El creuo. Que malament ho he passat. No recordaba què era patir en un cursa. Començo a caminar cap al recinte de avituallament final. Allí comença a refredar-se la musculatura i les cames semblen de fusta. Inflexibles. Al poc, m’adono que hi ha alguna cosa més. Un punt de dolor agut al bessó esquerre. Petit trencament fibril·lar. Vaig coix. Toca repòs. Fi de la temporada. Ara si.
