DE QUE PARLO QUAN PARLO DE TEMPORADA EXCEPCIONAL

Estic a punt de tancar una temporada excepcional. No, no vull que ningú malinterpreti les meves paraules. Sóc un tipus que arriba sempre dels últims o penúltims en les carreres en les que participo, però a la fi hi arribo, que en ultradistància és el primer objectiu (penseu que el percentatge d’abandonaments en algunes de les que he participant ha superat el 50%!). Quan us parlo de temporada excepcional no em refereixo a quins cronos he fet o quines posicions he ocupat en les classificacions. Em refereixo i us vull parlar del que he sentit i viscut al llarg dels 1.200 quilòmetres i 80.000 metres de desnivell que calculo he recorregut entre carreres, entrenaments i muntanyes al llarg dels últims vuit mesos. Aquestes vivències son molt importats per a mi per que..
m’aporten ensenyaments.
 Així dons, puc dir-vos que la temporada ha estat excepcional per molts motius. Els següents en són alguns.

– Perquè he assolit tots els objectius que m’havia proposat i que responien a la condició de «improbable però no impossible». Abans només suposava que podia fer tot el que he fet, però ara sé que ho podia fer. Això m’ha ensenyat la diferència entre dir que faràs i fer-ho, que n’és molta.

– Perquè he sentit nervis, pors, patiments i incerteses, coses que diàriament no sento i que a mi m’omplen de vida. M’he sentit viu a cada pas, a cada gambada, sota el sol i sota la lluna, amb fred o calor, sol o acompanyat. Això m’ha ensenyat a ser més fort.

– Perquè molt de l’anterior ho he pogut compartir sobre el terreny amb bons amics, molt especialment amb Francesc Batlle, Jordi Domènech, Oriol Albero i Jordi Edo, entre d’altres. Això m’ha ensenyat a ser més amic dels meus amics.

– Perquè he reviscut sensacions i descobert de noves. Totes bones per dolentes que fossin. Això m’ha ensenyat a ser més persona.

– Perquè he après molt gràcies a l’experimentació, l’anàlisi i la reflexió, i també gràcies a escoltar i observar als que en saben més que jo. ¿Aprendre del fracàs? Sí, però no en aquests mesos. Ha estat l’aprenentatge d’anteriors fracassos que ara m’ha ajudat a aprendre l'»èxit». Això m’ha ensenyat a ser més savi.

– Perquè he viscut cada hora, cada minut i cada segon d’una manera que només és possible quan es posa tot l’esforç i voluntat en avançar un metre més de terreny i un altre i un altre i un altre… Fins que un cartell et diu que ja has arribat. Això m’ha ensenyat a ser més persistent.

– Perquè trobar a coneguts que no esperaves animant als llocs més inversemblants és un xut millor que qualsevol gel energètic. Com ho és sentir l’alè dels que et motiven des de la distància. Va pels Koale’s, Iris, Teresa, Carles, Eva, Jordi, Edu, Judit, Lluís, la gent de Borredà, molts dels meus clients… Gràcies a tots. Això m’ha ensenyat a ser més agraït.

– Perquè no m’he trencat físicament, cosa que és molt fàcil que passi quan tens els 50 a tocar i comptes amb uns antecedents com els meus. Això m’ha ensenyat a ser més prudent i moderat.

I sobretot, ha estat excepcional perquè després d’aquests vuit mesos, la meva dona segueix al meu costat, cansada de que no em canses. Per a ella la medalla de la paciència. Això m’ha ensenyat a estimar-la més.

Escric això a menys d’una setmana de La Marxassa de Mataró (65 km), la Volta a la Maria d’Avià (15,5 km) i a menys d’un mes de la Behobia – Sant Sebastian (20 km), a les que vaig sencillament a gaudir i a viure sensacions amb amics i l’Àngels. Serà llavors quan realment acabi la temporada. O no… Ja neixen noves idees, nous projectes i reptes una mica més improbables però no impossibles.

Anar a lluislleida.com // ESTRATEGIA Y CREATIVIDAD PARA LA DIRECCIÓN DE PROYECTOS DE COMUNICACIÓN Y COACHING

COMENTARIS
– Mónica Fernández (ICT Filtración):
«En primer lloc felicitar-vos un cop más per la “ vostra temporada excepcional”. Que ens hagis fet arribar tots els teus sentiments (alegries, patiments, pors…) ens fa ser a tots una mica més  “persones”…
Referent a  l’ article “Fabricas…o imprimes”, encara no sé si em desperta admiració o por. Si això serà un pas endevant en tecnologia o un pas enrera en el tracte humà: cada cop ens necessitem menys uns als altres, el “yo me lo guiso yo me lo como” està de moda…
Tots nosaltres hem somiat desperts en alguna cosa similar a aquesta ( de petita dibuixava que en l’ any 2000 els cotxes volaven!!) però ara que sembla que pot ser real, no et dona vertigen?
Si el que buscaves és fer pensar: objectiu assolit!!!!!»

– Joan Carles Soto (MNG):
Nano, em sento molt orgullos de haver compartit una part de la meva vida amb tu, amb vosaltres. De veure que segueixes perseguint un somni sense parar i que aixo et fa creixer.
Segueix sommiant, segueix creixent, segueix sen el Lleida.
Una abraçada molt forta i FELICITATS